El cine del Picó

“Closet monster”: Infantesa i adolescència d’un jove gai***

Comentari cinèfil: La temàtica gai ja s’ha convertit en un vibrant gènere cinematogràfic. Ara ens arriba aquesta història canadenca de l’any 2015 sobre un adolescent que descobreix la seva sexualitat. La pel·li és fresca, original  i amb una banda sonora per no parar de ballar.

De la infantesa a l’adolescència: La pel·li ens explica l’evolució d’un noi marcat per una infantesa complicada. Stephen Dunn, el director, hi posa ritme, creativitat i les cançons contemporànies i electròniques d’Austra, Crystal Fighters i Light Asylum.

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5 (No he perdut el temps)

“Puta y amada”: Almodòvar dels anys 80 ***

Comentari cinèfil: Marc Ferrer fa un cinema divertit, underground i provocador, amb l’ànim de provocar rialles. Se’n riu de tot. Fins i tot d’ell mateix. Bravo!

Ai l’amor: La pel·li ens parla de tot el que comporta l’amor: eufòria, tristesa, gelosia, depressió. Un relat absolutament real, protagonitzat per gais i lesbianes.

Presència de Tamara i Papa Topo: A destacar la presència d’aquella cantant “mediàtica” que es deia Tamara (a mi em cau fatal) i del grup musical Papa Topo (genials com sempre).

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5 (No he perdut el temps)

“Basada en hechos reales”: Polanski torna a ser inquietant ***

Comentari cinèfil: El Roman Polanski dels últims anys ha estat, en general, molt fluix. Res a veure amb els seus títols mítics dels anys 60 i 70. Amb gran satisfacció puc anunciar que “Basada en hechos reales” m’ha agradat. El Polanski inquietant ha tornat.

La tensa relació entre dues dones: El punt fort de la pel·li és la potent tensió que existeix entre les dues protagonistes. En algun moment he recordat “Que fue de Baby Jane?”, aquella mítica pel·li de Bette Davis i Joan Crawford.

Llàstima del final: El final és molt decebedor. Al guionista sembla que se  li han acabat les idees.

Argument en 2 línies: Una famosa escriptora s’ha quedat en blanc. I de sobte, apareix una dona que està disposada a ser la seva assistenta.

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5 (No he perdut el temps)

“Algo celosa”: Una mujer al borde de un ataque de nervios ****

Comentari cinèfil: L’any 2012, en aquest blog, posava 4 estrelles a la pel·lícula “La delicadeza”, una exquisida història d’amor amb Audrey Tatou. Doncs bé, els germans Foenkinos dirigeixen ara la seva 2ona pel·li (han hagut de passar 5 anys!). I m’han tornat a entusiasmar. Bravo!

Una dona fotuda: La protagonista de la història és una dona que ho està passant malament: s’ha separat, el seu ex ja surt amb una altra dona i les seves relacions amb la filla i la feina són molt tenses. Un brillant retrat d’una dona perduda i desconcertada. Un guió molt brillant i espectacular actuació de Karin Viard.

Puntuació: **** 4 estrelles sobre 5 (Molt bona)

“Call me by your name”: Un amor (gai) d’estiu **

Comentari cinèfil: El guionista de la pel·li és el gran James Ivory, conegut per les seves pel·lis vistoses, coloristes, lentes, amoroses (Regreso a Howard End, Maurice, Una habitación con vistas). El seu segell sempre és decisiu. Però aquest cop s’ha quedat a mig camí de tot (història massa lenta i poc amorosa).

Avança molt lentament: Has d’esperar 60 minuts perquè els dos protagonistes masculins es facin un petó. Aquesta primera hora es fa llarga i ensopida.

Argument en 2 línies: Itàlia, estiu del 1983. Dos nois coincideixen en una casa de camp. I a poc a poc esclata l’atracció.

Puntuació: ** 2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)

“Lucky”: La monòtona vida d’un home de 90 anys *

Comentari cinèfil: A Harry Dean Stanton, mort després d’aquest rodatge, sempre li agrairem la seva interpretació a “París, Texas”. Quan va rodar “Lucky” (amb 90 anys) ja devia estar fotut, perquè quan el veus en pantalla fa patir.

Això és “El dia de la marmota”: El guió te un problema gravíssim: tot es repeteix com si fos “El dia de la marmota”. Sempre surten els mateixos personatges dient les mateixes coses. Als 40 minuts, ja tens ganes de marxar.

Qui és Lucky?: Lucky és un senyor de 90 anys. Poc parlador i més aviat antipàtic. Cada dia va als mateixos llocs: supermercat (fa una compra), bar (pren un cafè) i pub (pren un còctel).  Però no sabem res d’ell. Com ha estat la seva vida? Per què no s’ha casat mai? Quina ha estat la seva feina? Ni idea.

Només 1 cançó: Per què la pel·lícula repeteix i repeteix “Trobarem a faltar el teu somriure”? Possiblement, la banda sonora més pobre que recordo.

Puntuació: * 1 estrella sobre 5 (M’he clapat)

 

“Jornet, camí de l’Everest”: Un documental molt convencional **

Comentari cinèfil: Kilian Jornet és un personatge atípic. Un atleta, un boig de la muntanya, un lluitador que no es cansa mai. Mereixia un documental, és clar que sí. Llàstima, però, que aquest documental sigui excesivament clàssic (familiars i amics que parlen a la càmera i imatges més o menys previsibles). El gènere documental ha evolucionat molt en els últims 20 anys. I això s’hauria de notar.

Sense imatges de l’Everest: Jornet va pujar a l’Everest dos cops seguits, però com que va arribar de nit no hi ha imatges. Imperdonable.

Puntuació: ** 2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)

“Ready player one”: Spielberg denuncia la vida virtual ***

Comentari cinèfil: Spielberg torna a apostar pel cinema fantàstic. I aquest cop amb sobredosi d’efectes especials. Jo prefereixo l’Spielberg més subtil (si és que existeix l’Spielberg subtil). “Ready player one” és una pel·li potent, radical, que et deixa una mica KO. Tot i així…m’ha agradat.

La victòria del món virtual: A l’any 2045 la gent està enganxada a la vida virtual. Arribes a casa, et poses unes ulleres i au, a viure vides virtuals. Us sona?

Els 80 sempre presents: L’estètica i les referències vuitanteres estan sempre presents a la pel·li. Especialment atractiva és la banda sonora amb temazos de Van Halen o New Order.

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5 (No he perdut el temps)

“Bailando la vida”: Esos viejales son flipantes ****

Comentari cinèfil: Feia temps (anys) que no veia una pel·lícula amb un ritme tan trepidant. Les escenes no duren ni un minut. Cada escena és un gag (còmic, emotiu, simpàtic). Felicitats!

“Esos viajeles…”: En un moment de la pel·li algú exclama “esos viejales son flipantes”. Efectivament, tots els protagonistes  ja tenen una edat. Però tots ells tenen moltes ganes de viure i, especialment, de ballar. La pel·li és un festival d’emocions (amor, humor, malalties, mort…). Visca la tercera edat!

Puntuació: **** 4 estrelles sobre 5 (Molt bona)

“Campeones”: Quina colla! ***

Comentari cinèfil: Javier Fesser em va encantar amb “El milagro de P. Tinto”, “Mortadelo y Filemón” i fins i tot amb “Camino”. Ara ens torna a sorprendre amb una història d’humor protagonitzada per discapacitats.

Hem de riure?: Que tots els protagonistes siguin discapacitats intel·lectuals provoca estranyes sensacions. Les seves paraules i accions fan riure. Però… la gent se’n riu d’ells o riu amb ells? No m’ha quedat clar.

Argument en 2 línies: Un entrenador de bàsquet és condemnat a entrenar un equip format per discapacitats intel·lectuals.

Puntuació: 3 estrelles sobre 5 (No he perdut el temps)

« Previous PageNext Page »