El cine del Picó

“3 de marzo”: La història dels mort de Vitòria del 1976 ****

Comentari cinèfil: No és una tècnica nova, però resulta molt estimulant. La pel·lícula combina la ficció amb imatges reals del que va passar a Vitòria aquell 3 de març del 1976. Tot plegat…molt brillant i emotiu.

Una transició que no va ser tan modèlica: Franco havia mort feia uns mesos. Començava la transició. Però el pas de la dictadura a la democràcia va ser molt complicat. A Vitòria, la policia va carregar contra uns treballadors en vaga tancats en una església. El resultat final va ser tràgic.

Un guió brillant: La gràcia de la pel·li són els diversos subtemes que toca: la relació entre el poder i els mitjans de comunicació, el masclisme, el primer amor, la lluita per uns ideals… Un bon guió, sí senyor.

Campanades a morts: La pel·lícula acaba amb la música de “Campanades a morts”, el disc que Lluís Llach va publicar per recordar aquella tragèdia.

Puntuació: **** 4 estrelles sobre 5 (molt bona)

“The old man & the gun”: Sempre és un plaer veure Robert Redford ***

Comentari cinèfil: Robert Redford és un dels grans actors dels últims 50 anys. Ha protagonitzat autèniques meravelles com “Dos homes i un destí”, “Todos los hombres del presidente” o “Memòries d’Africa”. Si us agrada aquest senyor…no us perdeu la pel·li. Ell n’és el gran protagonista.

Un lladre de bancs molt tranquil: Redford interpreta un lladre de bancs tranquil i exquisit. Mai es posa nerviós i sempre despista a la policia. La pel·li és com el lladre: molt tranquil·la i exquisida.

Basada en fets reals: La pel·li s’inspira en un lladre que va estar moltes vegades a la presó i que sempre s’acabava escapant. Va ser lladre fins els 80 anys.

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5 (No he perdut el temps)

“Entre dos aguas”: Un Isaki Lacuesta molt previsible **

Comentari cinèfil: Ja sabem com és el cinema d’Isaki Lacuesta. Les seves pel·lícules sempre estan a mig camí entre la ficció i la realitat. Ell posa la càmera en llocs i moments poc convencionals. Però Lacuesta s’ha de renovar. Ja se sap, renovar-se o morir.

La història de dos germans: La pel·li (o potser hauríem de parlar de documental) ens explica la història de dos germans. Un ha sortit de la presó i l’altre treballa a l’exèrcit. Viuen en un ambient de pobresa i són autèntics “buscavides”. La pel·li combina moments frescos i espontanis amb llargues i avorrides escenes que no aporten res a l’espectador.

Puntuació: ** 2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)

“Dumbo”: Un avorriment tan gran com les orelles de Dumbo *

Comentari cinèfil: Des d’aquí la meva admiració pel director d’obres mestres com “Sombras tenebrosas”, “Alicia en el país de las maravillas” o “Charlie y la fábrica de chocolate”. Malauradament, “Dumbo” és una de les pitjors pel·lícules de Tim Burton, per no dir la pitjor. Quin avorriment!

Un guió que fa vergonya: A “Dumbo” li falta de tot: guió, força, cops d’efecte, moments memorables. La pel·li és plana. No passa absolutament res. Fins i tot en alguns moments he sentit una mica de vergonya veient la ridiculesa dels personatges i la repetició d’escenes (quan Dumbo vola al circ).

L’univers de Tim Burton no salva la pel·li: “Dumbo” té decorats futuristes i bons efectes especials. És l’univers de Burton. Però ni això salva la pel·li..

Puntuació: 1 estrella sobre 5 (M’he clapat)

“Green book”: Poqueta cosa per ser la pel·lícula guanyadora de l’Oscar **

Comentari cinèfil: Si has vist “Passejant Miss Daisy” i “Intocable” ja has vist “Green book”. Així de clar i així de trist.

Pocs moments memorables: La pel·li, guanyadora de l’Oscar 2019, és molt previsible. Un xofer barruer i violent treballa per a un músic de raça negre molt refinat. El més interessant és el context polític. Any 1962. La història és un retrat del racisme de l’època.

Situacions incomprensibles: com és possible que els rics més racistes dels Estats Units contractin un pianista negre? Com és possible que el músic protagonista, que és tan culte, no sàpiga qui són Little Richard, Chubby Checker o Aretha Franklin? Com és possible que el xofer no truqui ni una sola vegada a la seva família en vuit setmanes i només escrigui cartes? Molt cutre.

Puntuació: 2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)

“Dolor y gloria”: L’Almodóvar més melancòlic ****

Comentari cinèfil: Ja sabeu que sóc fan incondicional d’Almodóvar. És el rei de la tragicòmedia. Dels drames extrems (que de vegades et provoquen un somriure). Ell és el rei dels diàlegs potents, de les frases que t’arriben al cor. “Dolor y gloria” és una pel·li 100% almodovariana. I, possiblement, la més melancòlica de la seva carrera.

Autobiografia: Antonio Banderas (el protagonista de la història) és Pedro Almodóvar, un director de cinema que va ser molt famós, però que ara es troba fotut de salut i poc creatiu. La pel·lícula es mou entre el present i un passat llunyà (quan Banderas era petit). L’atmosfera de la pel·li és preciosa i la majoria de les escenes, commovedores.

Potser vol explicar massa coses: L’únic problema de la pel·li és que Almodòvar vol explicar massa coses (relació mare-fill, relació amb un ex, relació amb un amic, problemes de salut, relació amb la seva secretària…). Vol explicar tantes coses que tot va massa ràpid i alguns personatges es perden pel camí.

Puntuació: 4 estrelles sobre 5 **** (molt bona)

“Roma”: El dia a dia d’una criada (i jo encara estic aplaudint) *****

Comentari cinèfil: Pel·lícula que només es pot veure a Netflix. I molts ens preguntem, quin serà el futur del cine a partir d’ara?

Pel·lícula i documental alhora: Tot és tan autèntic, tan natural, tan espontàni….que els actors no semblen actors. La pel·li respira un meravellós aire de documental. Alguns en diran neorealisme.

Sembla que no passi res (i passa molt): La història està ambientada en un barri ric de Mèxic. Any 1970. Durant dues hores veiem el dia a dia d’una jove criada eficient i tímida. Sembla feliç amb la feina. Té 4 nens al seu càrrec. Però hi ha molt més: el masclisme, la violència paramilitar, les desigualtats socials, però també l’amor i els sentiments. Encara estic aplaudint.

Puntuació: 5 estrelles sobre 5 (De traca i mocador)

“Ha nacido una estrella”: Lady Gaga ho fa molt bé (però la pel·li és ben avorrida) **

Comentari cinèfil: Nova versió d’un clàssic del cine. Judy Garland i Barbra Streisand ja havien fet de Lady Gaga fa una pila d’anys. Aquesta versió del 2018 és tova, inofensiva i previsible. Una desil·lusió.

Comença molt bé, però…: La pel·lícula comença molt bé. Té ritme i la història ens atrapa (una jove cantant s’enamora d’un cantant famós). Però de seguida ens adonem que la història no avança. I jo he començat a badallar.

Lady Gaga ho fa molt bé: La cantant Lady Gaga ens ha demostrat que té fusta d’actriu. La seva actuació és brillant. Bravo noia!

Puntuació: 2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)

“Bajo el mismo techo”: “La guerra de los Rose” en cutre *

Comentari cinèfil: Si heu vist “La guerra de los Rose”, ja heu vist aquesta pel·li. Matrimoni que passa de l’amor a l’odi. De les paraules boniques a la guerra desenfrenada. Una de les pel·lis més avorrides del cine espanyol.

4 guionistes: He flipat. La pel·lícula té 4 guionistes. I entre 4 guionistes no han estat capaços de crear ni un sol gag que faci riure. He vist la pel·li als Arenes. A la sala, el silenci ha estat sepulcral. Ningú ha rigut. Potser no és una comèdia i és un drama. En aquest cas, que em tornin els diners.

Ells ho fan bé, però…: La parella protagonista està magnífica (un Jordi Sànchez infinitament més tranquil i més actor que a “La que se avecina” i una brillant Silvia Abril). Però el guió és tan previsible i soporífer que ni el bon treball d’ells dos aixeca la història. Per cert, que passa amb l’amiga de la noia? (l’Alterio). Desapareix a meitat de la pel·li i ja no surt més.

Puntuació: 1 estrella sobre 5 (M’he clapat)

“Ralph rompe Internet”: S’ho han passat millor els adults que els nens **

Comentari cinèfil: Disney sembla que hagi pensat més en els adults que ens els nens. Internet no és el millor tema per la canalla. La pel·li no m’ha convençut.

Un argument una mica confós: La pel·li no té un argument definit. No sabem de què va. El viatge al món d’Internet és avorrit i incomprensible per als més petits (per exemple, el tema del virus).

El millor de tot és el personatge de la nena: La nena és encantadora. Fa unes cares i unes ganyotes fantàstiques. Un 10. Per menjar-se-la.

Puntuació: 2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)

« Previous PageNext Page »