El cine del Picó

“Atomica”: Una superheroïna al mur de Berlín ***

Comentari cinèfil: Des de fa una pila d’anys, les superheroïnes estan de moda: la tinent Ripley, Uma Thurman a “Kill Bill”, Angelina Jolie (Lara Kroft) o  Scarlett Johansson a “Lucy”. Ara és el torn d’aquesta espia que té un punt fort: en el cos a cos és infal·lible. Bravo Charlize Theron.

Tornen els anys 80: La pel·li està ambientada al Berlín dels anys 80, poc abans de la caiguda del mur. L’ambientació és molt brillant. I la banda sonora també, amb temazos de David Bowie, The Clash, A Flock of Seagulls, Depeche Mode, i hits en alemany com “Der Kommissar” o “99 luftballons”.

L’argument no s’entèn (però tant se val): “Atomica” és la típica pel·li d’espies que no s’acaba d’entendre (això sol passar quan el guió és molt fluix).  Però no passa res. El millor de tot són les escenes de lluita. La nostra superheroïna és una màquina de liquidar comunistes a cops de puny i puntades de peu.

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5 (No he perdut el temps)



“Dunkerque”: Molt soroll per no res *

Comentari cinèfil: De la Segona Guerra Mundial recordem dues batalles molt cinematogràfiques: el desembarc de Normandia i Pearl Harbor. Aquest cop, Christopher Nolan ens explica una altra batalla cèlebre: la de Dunkerque. Però la pel·li no té ànima i és molt avorrida. I a més a més no t’assabentes de res i quan arribes a casa has de posar a Google “Dunkerque” per saber què va passar.

Comentari cinèfil 2: Millor que Nolan es dediqui a fer pel·lícules de ciència ficció fosques (“El caballero oscuro”, “Batman” “Memento”).

Tot és previsible: La pel·li te 3 històries: la d’uns joves soldats, la d’un petit vaixell i la d’uns aviadors. Nolan no s’ha matat gaire i l’espectador ja sap en tot moment el que vindrà: ara moment avió, ara moment vaixell, ara moment noi.

Pregunta sense resposta: Els 300.000 soldats aliats estaven atrapats a la costa de Dunkerque. Per què els nazis no els van massacrar? Ho tenien fàcil.

Molt soroll per no res: El so de la pel·lícula és molt potent i ensordidor. Però… molt soroll per no res.

Puntuació: * 1 estrella sobre 5 (M’he clapat)



“Estiu 1993”: Una reflexió sobre la tristesa infantil ***

Comentari cinèfil: El cinema intimista amb segell català ha tornat. Abans, Marc Recha o José Luis Guerin ja havien treballat el gènere amb èxit. Carla Simon, amb “Estiu 1993”, ens demostra que el cinema amb silencis, amb mirades i amb el so de la natura pot resultar un magnífic espectacle.

Dues nenes fantàstiques: Les dues nenes protagonistes estan genials. De fet, no interpreten. Són elles mateixes.

Entorn desaprofitat: Llàstima que la pel·lícula no aprofundeixi una mica més amb els personatges adults (la majoria d’ells completament amargats). M’he quedat amb les ganes de saber més coses d’ells.

Argument en 2 línies: Una nena que acaba de perdre la seva mare se’n va a viure a una casa rural amb la família

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5 (No he perdut el temps)



“La momia”: Feia temps que no veia una ximpleria tan gran º

Comentari cinèfil: Agafes una mica d'”Indiana Jones” i una mica de “Missió impossible” i ja tens “La momia”. La llàstima, però, és que l’argument no té ni cap ni peus. És una ximpleria des del minut 1.

Quatre efectes especials i res més: Tot el pressupost de la pel·lícula se l’han gastat en efectes especials. La resta és de vergonya aliena. No hi ha cap química entre Tom Cruise i la noia. Russell Crowe fa el pitjor paper de la seva carrera. I la mòmia dolenta més aviat fa pena.

Puntuació: 0 estrelles sobre 5 (Campi qui pugui)

 

“El jugador de ajedrez”: Escac i mat al nazisme ***

Comentari cinèfil: Hem vist infinitat de pel·lícules sobre el nazisme. La novetat d’aquesta és que el protagonista podrà sobreviure al règim nazi gràcies a les seves habilitats com a jugador d’escacs.

Una ambientació impressionant: Una gran part de la història es desenvolupa en una presó que els nazis tenien a París (un espai de tortura i extermini). L’ambientació és impressionant i posa els pèls de punxa.

2 actors nefastos: La inexpressivitat dels dos actors principals (Marc Clotet i Melina Matthews) és imperdonable en una història tan tensa i terrorífica. En canvi, els actors que fan de nazis estan espectaculars.

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5 (No he perdut el temps)

 

“Norman”: Ni Richard Gere salva la pel·lícula º

Comentari cinèfil: “Norman” forma part del gènere “ni idea de què va la pel·li”.

Ni Richard Gere salva la pel·lícula: Richard Gere interpreta un personatge que es passa tota la pel·lícula parlant però mai saps a què es dedica (és un intermediari? un comissionista? un estafador?). Guionista dimissió!

El bluff de la temporada: La pel·lícula resulta en alguns moments tan avorrida, pedant o desconcertant… que clarament és el bluff de la temporada. Quan portàvem 60 minuts he abandonat amb indignació la sala

Puntuació: 0 estrelles sobre 5 (Campi qui pugui)

“La promesa”: El genocidi armeni pensat per a multisales **

Comentari cinèfil: No és la primera pel·lícula que es realitza sobre l’extermini del poble armeni. “La promesa” està pensada per a les multisales. És un producte excessivament comercial i convencional. Una llàstima.

Un genocidi…amb crispetes: “La promesa” ens explica el terrible drama del poble armeni, que va ser exterminat pels turcs als anys 20. La pel·li és molt irregular. Algunes escenes i diàlegs són tan casposes que fan riure. I la història d’amor és de sèrie B. El tema es mereixia un producte millor.

Actors catalans: A la pel·li hi veiem actors catalans com Abel Folk o Alain Hernández.

Puntuació: ** 2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)

“O los 3 o ninguno”: Una terrible biografia…en forma de comèdia ****

Comentari cinèfil: Es pot fer una comèdia d’un tema real i terrible? “La vida es bella” ens va demostrar que sí. “O los 3 o ninguno” va en aquesta línia.

Lluitant contra les dictadures d’Iran: Basada en fets reals, la pel·li ens explica la lluita d’un iranià que primer s’enfronta al Sha i després a l’Aiatol·la Khomeini. El protagonista passa per tota mena de desgràcies (presó, tortura, exili), però la història està explicada en forma de comèdia. I en alguns casos de comèdia delirant.

Puntuació: **** 4 estrelles sobre 5 (Molt bona)

(la pel·lícula es va estrenar al 2016, però l’he repescat avui al Cinema a la Fresca de Sants)

 

 

 

“No digas mi nombre”: Una casa encantada ***

Comentari cinèfil: El gènere “pel·li de terror amb una casa encantada on passen coses estranyes” torna a la cartellera.  “No digas mi nombre” no aporta res de nou al gènere, però no desentona. És un producte modest, però digne.

Ingredients clàssics: Des del primer minut la pel·lícula intenta espantar l’espectador amb ingredients clàssics: morts misterioses, una casa encantada, un esperit maligne i uns estudiants que ho passen fatal…  I el millor de tot és que la pel·lícula dura 90 minutets. No hi ha temps per avorrir-se.

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5 (No he pedut el temps)

“Déjame salir”: Passen moltes coses i totes fan por ****

Comentari cinèfil: Feia temps que no veia un “trhiller” de terror tan distret com aquest. La pel·li és un poti-poti de gèneres o subgèneres: psicòpates,  sectes, fenòmens paranormals. També tenim ensurts i denúncia social.  Bravo!

110 minuts titànics: El millor de tot és el ritme diabòlic de la pel·lícula. Els 110 minuts passen volant. Bravo de nou!

Poc pressupost: He llegit que “Déjame salir” ha costat una misèria: 6 milions de dòlars. Això demostra que amb pocs diners i molta imaginació es pot triomfar.

Argument en 2 línies: Un noi de raça negre, acompanyat de la seva nòvia, visita la casa dels seus sogres. Allà passen coses molt estranyes.

Puntuació: **** 4 estrelles sobre 5 (Molt bona)

Next Page »