El cine del Picó

“Yesterday”: I si els Beatles no haguessin existit? ****

Comentari cinèfil: Danny Boyle és autor de pel·lícules memorables i impactants com “Trainspotting”, “28 días después” o “Slumdog Millonaire”. “Yesterday” és infinitament més tranquil·la i senzilla. Però té una cosa que no tenen les altres: la música dels Beatles. Bravo!

Els Beatles no han existit: La història és tan original com surrealista. Els Beatles no han existit mai. Ningú sap qui són. Si poses “Beatles” a Google no hi surt res. Però un cantant amateur, després d’un accident, comença a recordar totes les seves cançons. I les grava en un disc.

Puntuació: **** 4 estrelles sobre 5 (Molt bona)

“La viuda”: Quina por fa aquesta dona ****

Comentari cinèfil: Neil Jordan és un director que sempre m’ha agradat. Les seves pel·lis dels anys 80 i 90 em porten bons records: “En compañía de lobos”, “Monalisa”, “Michael Collins”… “La viuda” també m’ha convençut. Bravo, Neil!

Un guió sòlid: “La viuda” té un bon guió i cops d’efecte brillants. És la història d’una dona que està com un llum. I la gràcia és que l’espectador ho sap des del minut 10. Isabelle Huppert està fantàstica en el seu paper de dolenta.

Crits a la sala: Vaig veure la pel·li al Renoir Floridablanca. I alguns espectadors van cridar per culpa dels ensurts. Jo també!

Puntuació: **** 4 estrelles sobre 5 (Molt bona)

“Rocketman”: De Freddie Mercury a Elton John ***

Comentari cinèfil: Encara estic aplaudint “Bohemian Rhapsody” i ja ha arribat una nova biografia musical a les pantalles. Les 2 històries tenen punts en comú: cantants que triomfen als 70 i 80, que són gais i amb vides complicades. A mi em va agradar més “Bohemian Rhapsody”. Era més rodona.

70 minuts genials: La primera hora és frenètica i entretinguda. Veiem l’Elton John de petit, adolescent i adult. I escoltem els seus gran “hits”. Bravo! Malauradament, la pel·li cau en picat en la seva recta final. Llàstima.

La “típica” vida d’una estrella del rock: La vida d’Elton ho té tot: infantesa traumàtica, maltractament, droga, alcohol, sexe desenfrenat, intent de suicidi i molts diners. L’espectador no es podrà queixar.

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5

“Clara y Claire”: Visca l’amor virtual ****

Comentari cinèfil: Els francesos tenen la capacitat de fer una bona pel·lícula del no res. L’argument de “Clara i Claire” és ben senzill: una dona viu una història d’amor a través de Facebook i Whatsapp. Però el guió és original, profund i sorprenent. M’ho he passat molt bé.

Juliette Binoche, espectacular: Però que bona que és la Binoche. La podem veure feliç, eufòrica, trista, deprimida… Festival de registres.

Molts finals i tots molt bons: Un dels encerts de la pel·lícula és que té molts finals (i fins aquí puc llegir). Només puc dir: bravo i bravo.

Puntuació: **** 4 estrelles sobre 5 (Molt bona)

“3 de marzo”: La història dels mort de Vitòria del 1976 ****

Comentari cinèfil: No és una tècnica nova, però resulta molt estimulant. La pel·lícula combina la ficció amb imatges reals del que va passar a Vitòria aquell 3 de març del 1976. Tot plegat…molt brillant i emotiu.

Una transició que no va ser tan modèlica: Franco havia mort feia uns mesos. Començava la transició. Però el pas de la dictadura a la democràcia va ser molt complicat. A Vitòria, la policia va carregar contra uns treballadors en vaga tancats en una església. El resultat final va ser tràgic.

Un guió brillant: La gràcia de la pel·li són els diversos subtemes que toca: la relació entre el poder i els mitjans de comunicació, el masclisme, el primer amor, la lluita per uns ideals… Un bon guió, sí senyor.

Campanades a morts: La pel·lícula acaba amb la música de “Campanades a morts”, el disc que Lluís Llach va publicar per recordar aquella tragèdia.

Puntuació: **** 4 estrelles sobre 5 (molt bona)

“The old man & the gun”: Sempre és un plaer veure Robert Redford ***

Comentari cinèfil: Robert Redford és un dels grans actors dels últims 50 anys. Ha protagonitzat autèniques meravelles com “Dos homes i un destí”, “Todos los hombres del presidente” o “Memòries d’Africa”. Si us agrada aquest senyor…no us perdeu la pel·li. Ell n’és el gran protagonista.

Un lladre de bancs molt tranquil: Redford interpreta un lladre de bancs tranquil i exquisit. Mai es posa nerviós i sempre despista a la policia. La pel·li és com el lladre: molt tranquil·la i exquisida.

Basada en fets reals: La pel·li s’inspira en un lladre que va estar moltes vegades a la presó i que sempre s’acabava escapant. Va ser lladre fins els 80 anys.

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5 (No he perdut el temps)

“Entre dos aguas”: Un Isaki Lacuesta molt previsible **

Comentari cinèfil: Ja sabem com és el cinema d’Isaki Lacuesta. Les seves pel·lícules sempre estan a mig camí entre la ficció i la realitat. Ell posa la càmera en llocs i moments poc convencionals. Però Lacuesta s’ha de renovar. Ja se sap, renovar-se o morir.

La història de dos germans: La pel·li (o potser hauríem de parlar de documental) ens explica la història de dos germans. Un ha sortit de la presó i l’altre treballa a l’exèrcit. Viuen en un ambient de pobresa i són autèntics “buscavides”. La pel·li combina moments frescos i espontanis amb llargues i avorrides escenes que no aporten res a l’espectador.

Puntuació: ** 2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)

“Dumbo”: Un avorriment tan gran com les orelles de Dumbo *

Comentari cinèfil: Des d’aquí la meva admiració pel director d’obres mestres com “Sombras tenebrosas”, “Alicia en el país de las maravillas” o “Charlie y la fábrica de chocolate”. Malauradament, “Dumbo” és una de les pitjors pel·lícules de Tim Burton, per no dir la pitjor. Quin avorriment!

Un guió que fa vergonya: A “Dumbo” li falta de tot: guió, força, cops d’efecte, moments memorables. La pel·li és plana. No passa absolutament res. Fins i tot en alguns moments he sentit una mica de vergonya veient la ridiculesa dels personatges i la repetició d’escenes (quan Dumbo vola al circ).

L’univers de Tim Burton no salva la pel·li: “Dumbo” té decorats futuristes i bons efectes especials. És l’univers de Burton. Però ni això salva la pel·li..

Puntuació: 1 estrella sobre 5 (M’he clapat)

“Green book”: Poqueta cosa per ser la pel·lícula guanyadora de l’Oscar **

Comentari cinèfil: Si has vist “Passejant Miss Daisy” i “Intocable” ja has vist “Green book”. Així de clar i així de trist.

Pocs moments memorables: La pel·li, guanyadora de l’Oscar 2019, és molt previsible. Un xofer barruer i violent treballa per a un músic de raça negre molt refinat. El més interessant és el context polític. Any 1962. La història és un retrat del racisme de l’època.

Situacions incomprensibles: com és possible que els rics més racistes dels Estats Units contractin un pianista negre? Com és possible que el músic protagonista, que és tan culte, no sàpiga qui són Little Richard, Chubby Checker o Aretha Franklin? Com és possible que el xofer no truqui ni una sola vegada a la seva família en vuit setmanes i només escrigui cartes? Molt cutre.

Puntuació: 2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)

“Dolor y gloria”: L’Almodóvar més melancòlic ****

Comentari cinèfil: Ja sabeu que sóc fan incondicional d’Almodóvar. És el rei de la tragicòmedia. Dels drames extrems (que de vegades et provoquen un somriure). Ell és el rei dels diàlegs potents, de les frases que t’arriben al cor. “Dolor y gloria” és una pel·li 100% almodovariana. I, possiblement, la més melancòlica de la seva carrera.

Autobiografia: Antonio Banderas (el protagonista de la història) és Pedro Almodóvar, un director de cinema que va ser molt famós, però que ara es troba fotut de salut i poc creatiu. La pel·lícula es mou entre el present i un passat llunyà (quan Banderas era petit). L’atmosfera de la pel·li és preciosa i la majoria de les escenes, commovedores.

Potser vol explicar massa coses: L’únic problema de la pel·li és que Almodòvar vol explicar massa coses (relació mare-fill, relació amb un ex, relació amb un amic, problemes de salut, relació amb la seva secretària…). Vol explicar tantes coses que tot va massa ràpid i alguns personatges es perden pel camí.

Puntuació: 4 estrelles sobre 5 **** (molt bona)

Next Page »