El cine del Picó

“Erase una vez…en Hollywood”: Un Tarantino més tranquil ****

Comentari cinèfil: Estem acostumats a un Tarantino frenètic i brutal (“Pulp fiction”, “Django desencadenado”, “Kill Bill”). Doncs bé, Tarantino ha decidit regalar-nos una pel·lícula tranquil·la i descriptiva. I jo m’ho he passat molt bé!

Un gran homenatge al cine de finals dels 60: Any 1969. Època de Bruce Lee, Steve McQueen, Polanski i l’spaguetti western. Tarantino, un nostàlgic malaltís, ens mostra mil imatges d’aquella època. “Erase una vez…” és una pel·li per guadir-la minut a minut. Qui esperi sang i fetge haurà d’esperar 150 minuts.

Magistral cara a cara entre Brad Pitt i Leonardo DiCaprio: Pitt interpreta a un passota que no s’immuta mai. I Leonardo interpreta a un actor sensible i patidor. El contrast és espectacular i còmic.

L’assassinat de Sharon Tate: La pel·li també ens explica un fet real: el terrible assassinat de Sharon Tate per part de la secta de Charles Manson. Però no farem “spoiler” i ho deixarem aquí.

Puntuació: **** 4 estrelles sobre 5 (Molt bona)

“Els dies que vindran”: La història d’un embaràs ***

Comentari cinèfil: El director català Marques-Marcet filma amb la càmera a l’espatlla. És una pel·li sobre la parella? És un documental sobre l’embaràs? El resultat final és força atractiu. Visca!

Bones discussions de parella: La pel·li, que va guanyar el Festival de Màlaga, també és un Festival de discussions d’una parella que no s’acaba d’entendre. Són discussions realistes i creïbles. Bravo!

Podrien passar més coses: El problema és que passen poques coses. Només apareixen en pantalla els 2 protagonistes (parella a la vida real). Tots els altres temes (la família de la parella, els amics, la feina) són completament secundaris. Jo hauria introduït més ingredients a la història.

Per què David Verdaguer sempre està seriós? És un actor brillant, però aquí es passa els 95 minuts seriós i inexpressiu. Per què?

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5

“Padre no hay más que uno”: Els 5 nens ho fan molt bé ***

Comentari cinèfil: Acostumats a l’humor salvatge i barruer de “Torrente”, aquesta nova pel·li de Santiago Segura sorprèn pel seu humor més tranquil i treballat. Jo he rigut. I això ja és molt.

Els nens ho fan molt bé: Santiago Segura és un pare despistat que ha de tenir cura dels seus 5 fills durant una setmana (la mare ha marxat de vacances). El millor de la pel·li són aquests 5 nens (de 5 a 14 anys). Fan molta gràcia i protagonitzen els millors gags. Els actors adults, en canvi, m’han semblat molt fluixos (començant pel mateix Segura).

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5 (No he perdut el temps)

“Toy story 4”: La més avorrida de la nissaga **

Comentari cinèfil: “Toy story 1” i “Toy story 2” em van agradar molt. “Toy story 3” em va entusiasmar i és la meva pel·lícula favorita d’animació. El llistó estava molt alt. La quarta és la més fluixa de la nissaga.

Sense idees noves: La pel·li no ofereix novetats interessants. I l’argument és molt decebedor (de fet, no hi ha argument). La pel·lícula abusa de les escenes d’acció i no té moments memorables. Això sí, he rigut amb el motorista del Canadà i el nou personatge Forky.

Puntuació: ** 2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)

“La espía roja”: Modesta pel·li d’espies **

Comentari cinèfil: Si tens ingredients tan atractius com la guerra URSS-EEUU, el KGB, la creació de la bomba atòmica, espies que no saps per qui treballen i una apassionada història d’amor… no et queda més remei que fer una bona pel·li. I el director de “La espía rojoa” no ho aconsegueix. Una decepció.

Tot és tan fred: La pel·lícula és freda i sense moments brillants. Tot és massa correcte i previsible. Li falta trempera.

Argument en 2 línies: Una dona de 80 anys és detinguda per haver estat espia al servei de la Unió Sovièticaa quan era jove.

Puntuació: ** 2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)

“Aquaman”: Un super heroi mig home i mig peix ***

Comentari cinèfil: Curiosa barreja d'”Indiana Jones”, pel·lícules de superherois i “La guerra de les Galàxies”. El director és James Whan, un dels reis del cinema de terror (“Saw” i “Expedient Warren”).

Sobredosi d’efectes especials: La pel·li té tants efectes especials que acabes esgotat, sense respiració i t’has de prendre una Tranxilium. Les escenes que més m’han agradat són, precisament, les més intimistes.

Argument en 2 línies: Aquaman, una mena de Superman aquàtic, és l’únic que pot evitar una guerra entre la gent que viu al fons del mar i els terrícoles.

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5 (No he perdut el temps)

“Yesterday”: I si els Beatles no haguessin existit? ****

Comentari cinèfil: Danny Boyle és autor de pel·lícules memorables i impactants com “Trainspotting”, “28 días después” o “Slumdog Millonaire”. “Yesterday” és infinitament més tranquil·la i senzilla. Però té una cosa que no tenen les altres: la música dels Beatles. Bravo!

Els Beatles no han existit: La història és tan original com surrealista. Els Beatles no han existit mai. Ningú sap qui són. Si poses “Beatles” a Google no hi surt res. Però un cantant amateur, després d’un accident, comença a recordar totes les seves cançons. I les grava en un disc.

Puntuació: **** 4 estrelles sobre 5 (Molt bona)

“La viuda”: Quina por fa aquesta dona ****

Comentari cinèfil: Neil Jordan és un director que sempre m’ha agradat. Les seves pel·lis dels anys 80 i 90 em porten bons records: “En compañía de lobos”, “Monalisa”, “Michael Collins”… “La viuda” també m’ha convençut. Bravo, Neil!

Un guió sòlid: “La viuda” té un bon guió i cops d’efecte brillants. És la història d’una dona que està com un llum. I la gràcia és que l’espectador ho sap des del minut 10. Isabelle Huppert està fantàstica en el seu paper de dolenta.

Crits a la sala: Vaig veure la pel·li al Renoir Floridablanca. I alguns espectadors van cridar per culpa dels ensurts. Jo també!

Puntuació: **** 4 estrelles sobre 5 (Molt bona)

“Rocketman”: De Freddie Mercury a Elton John ***

Comentari cinèfil: Encara estic aplaudint “Bohemian Rhapsody” i ja ha arribat una nova biografia musical a les pantalles. Les 2 històries tenen punts en comú: cantants que triomfen als 70 i 80, que són gais i amb vides complicades. A mi em va agradar més “Bohemian Rhapsody”. Era més rodona.

70 minuts genials: La primera hora és frenètica i entretinguda. Veiem l’Elton John de petit, adolescent i adult. I escoltem els seus gran “hits”. Bravo! Malauradament, la pel·li cau en picat en la seva recta final. Llàstima.

La “típica” vida d’una estrella del rock: La vida d’Elton ho té tot: infantesa traumàtica, maltractament, droga, alcohol, sexe desenfrenat, intent de suicidi i molts diners. L’espectador no es podrà queixar.

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5

“Clara y Claire”: Visca l’amor virtual ****

Comentari cinèfil: Els francesos tenen la capacitat de fer una bona pel·lícula del no res. L’argument de “Clara i Claire” és ben senzill: una dona viu una història d’amor a través de Facebook i Whatsapp. Però el guió és original, profund i sorprenent. M’ho he passat molt bé.

Juliette Binoche, espectacular: Però que bona que és la Binoche. La podem veure feliç, eufòrica, trista, deprimida… Festival de registres.

Molts finals i tots molt bons: Un dels encerts de la pel·lícula és que té molts finals (i fins aquí puc llegir). Només puc dir: bravo i bravo.

Puntuació: **** 4 estrelles sobre 5 (Molt bona)

Next Page »