El cine del Picó

“Call me by your name”: Un amor (gai) d’estiu **

Comentari cinèfil: El guionista de la pel·li és el gran James Ivory, conegut per les seves pel·lis vistoses, coloristes, lentes, amoroses (Regreso a Howard End, Maurice, Una habitación con vistas). El seu segell sempre és decisiu. Però aquest cop s’ha quedat a mig camí de tot (història massa lenta i poc amorosa).

Avança molt lentament: Has d’esperar 60 minuts perquè els dos protagonistes masculins es facin un petó. Aquesta primera hora es fa llarga i ensopida.

Argument en 2 línies: Itàlia, estiu del 1983. Dos nois coincideixen en una casa de camp. I a poc a poc esclata l’atracció.

Puntuació: ** 2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)

“Lucky”: La monòtona vida d’un home de 90 anys *

Comentari cinèfil: A Harry Dean Stanton, mort després d’aquest rodatge, sempre li agrairem la seva interpretació a “París, Texas”. Quan va rodar “Lucky” (amb 90 anys) ja devia estar fotut, perquè quan el veus en pantalla fa patir.

Això és “El dia de la marmota”: El guió te un problema gravíssim: tot es repeteix com si fos “El dia de la marmota”. Sempre surten els mateixos personatges dient les mateixes coses. Als 40 minuts, ja tens ganes de marxar.

Qui és Lucky?: Lucky és un senyor de 90 anys. Poc parlador i més aviat antipàtic. Cada dia va als mateixos llocs: supermercat (fa una compra), bar (pren un cafè) i pub (pren un còctel).  Però no sabem res d’ell. Com ha estat la seva vida? Per què no s’ha casat mai? Quina ha estat la seva feina? Ni idea.

Només 1 cançó: Per què la pel·lícula repeteix i repeteix “Trobarem a faltar el teu somriure”? Possiblement, la banda sonora més pobre que recordo.

Puntuació: * 1 estrella sobre 5 (M’he clapat)

 

“Jornet, camí de l’Everest”: Un documental molt convencional **

Comentari cinèfil: Kilian Jornet és un personatge atípic. Un atleta, un boig de la muntanya, un lluitador que no es cansa mai. Mereixia un documental, és clar que sí. Llàstima, però, que aquest documental sigui excesivament clàssic (familiars i amics que parlen a la càmera i imatges més o menys previsibles). El gènere documental ha evolucionat molt en els últims 20 anys. I això s’hauria de notar.

Sense imatges de l’Everest: Jornet va pujar a l’Everest dos cops seguits, però com que va arribar de nit no hi ha imatges. Imperdonable.

Puntuació: ** 2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)

“Ready player one”: Spielberg denuncia la vida virtual ***

Comentari cinèfil: Spielberg torna a apostar pel cinema fantàstic. I aquest cop amb sobredosi d’efectes especials. Jo prefereixo l’Spielberg més subtil (si és que existeix l’Spielberg subtil). “Ready player one” és una pel·li potent, radical, que et deixa una mica KO. Tot i així…m’ha agradat.

La victòria del món virtual: A l’any 2045 la gent està enganxada a la vida virtual. Arribes a casa, et poses unes ulleres i au, a viure vides virtuals. Us sona?

Els 80 sempre presents: L’estètica i les referències vuitanteres estan sempre presents a la pel·li. Especialment atractiva és la banda sonora amb temazos de Van Halen o New Order.

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5 (No he perdut el temps)

“Bailando la vida”: Esos viejales son flipantes ****

Comentari cinèfil: Feia temps (anys) que no veia una pel·lícula amb un ritme tan trepidant. Les escenes no duren ni un minut. Cada escena és un gag (còmic, emotiu, simpàtic). Felicitats!

“Esos viajeles…”: En un moment de la pel·li algú exclama “esos viejales son flipantes”. Efectivament, tots els protagonistes  ja tenen una edat. Però tots ells tenen moltes ganes de viure i, especialment, de ballar. La pel·li és un festival d’emocions (amor, humor, malalties, mort…). Visca la tercera edat!

Puntuació: **** 4 estrelles sobre 5 (Molt bona)

“Campeones”: Quina colla! ***

Comentari cinèfil: Javier Fesser em va encantar amb “El milagro de P. Tinto”, “Mortadelo y Filemón” i fins i tot amb “Camino”. Ara ens torna a sorprendre amb una història d’humor protagonitzada per discapacitats.

Hem de riure?: Que tots els protagonistes siguin discapacitats intel·lectuals provoca estranyes sensacions. Les seves paraules i accions fan riure. Però… la gent se’n riu d’ells o riu amb ells? No m’ha quedat clar.

Argument en 2 línies: Un entrenador de bàsquet és condemnat a entrenar un equip format per discapacitats intel·lectuals.

Puntuació: 3 estrelles sobre 5 (No he perdut el temps)

“Lady Bird”: Pel·lícula simpàtica i poca cosa més **

Comentari cinèfil: Cada any ens arriba una pel·lícula americana amb l’etiqueta “cinema independent”. Són històries simpàtiques, amb poc pressupost i una certa imaginació. Pel·lícules que moltes vegades acaben sent nominades a l’Oscar.  Dit això…m’esperava molt més de “Lady Bird”.

Moltes anècdotes i poc argument: La pel·li és simpàtica des del minut 1. A la protagonista femenina li passen coses (problemes familiars, pèrdua de la virginitat, estudis), però he trobat a faltar un argument sòlid. Quan he sortit del cinema em preguntava: “de què va aquesta pel·li?”.

Puntuació: ** 2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)

“La forma del agua”: La bella i la bèstia per enèsima vegada **

Comentari cinèfil: Univers Guillermo del Toro + Univers Jean Pierre Jeunet (“Amélie”) + La bella i la bèstia, i ja ho tenim. El resultat final és una pel·lícula kitch, amb aire de sèrie B, que té moments entretinguts i moments molt avorrits.

Argument molt justet: “La forma del agua” ens explica la història d’amor entre una noia muda i un bitxo marí amb forma humana. I aquí acaba tot. Les històries secundàries (la guerra freda entre EEUU i la URSS, l’artista homosexual o el racisme) estan ficades amb calçador.

Es mereixia l’ Oscar?: La pel·li ha guanyat l’Oscar a la millor pel·lícula. A Guillermo del Toro li ha tocat la loteria.

Puntuació: ** 2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)

“Los archivos del Pentágono”: Publicar o no publicar **

Comentari cinèfil: Steven Spielberg ha intentat fer “Todos los hombres del presidente” (la mítica pel·lículaa sobre el Watergate), però no ho aconseguit. La seva pel·li és interessant, però té un problema molt greu (ara l’explicarem).

Spielberg, tens un problema: La primera hora de la pel·lícula és absolutament avorrida. No passa res. I el que passa no té cap interès (problemes financers del diari, dinars inútils entre Tom Hanks i Meryl Streep…). La pel·li fa un gir radical a partir del minut 60. El Washington Post ha de decidir si publica o no una notícia que compromet la Casa Blanca. Però…quan arriba l’emoció i la tensió, molts espectadors ja porten estona fent la migdiada.

Puntuació: ** 2 estrelles sobre 5 ( M’esperava més)

“C’est la vie”: Acudits molt avorrits *

Comentari cinèfil: Els directors de la pel·li van de mal en pitjor. “Intocable” em va encantar (comèdia humana de gran nivell). “Samba” em va avorrir (era com “Intocable” però en dolent). I “C’est la vie” és la pitjor de les tres.

Els acudits són molt dolents: La pel·li ens mostra els preparatius d’una boda. Els protagonistes se suposa que són graciosos (el fotògraf, el DJ, el responsable dels preparatius, el nuvi). Però tots aquests personatges són caricatures artificials. I el més trist de tot és que…els acudits són molt pobres. He vist la pel·li en una sala plena (els Balmes) i el silenci era sepulcral.

Puntuació: * 1 estrella sobre 5 (M’he clapat)

 

Next Page »