El cine del Picó

“Blade Runner 2049”: Una segona part inútil *

Comentari cinèfil: “Blade Runner” va ser una pel·li original i trencadora. La seva visió del futur (amb pluja i replicants) ens va impactar. Era l’any 1982. 35 anys després ens arriba aquesta segona part. No aporta res de nou. Una decepció.

Molts efectes visuals i poc argument: Aquesta segona part no té ànima, ni força (el guió de vegades és incomprensible).  Només salvaria els efectes visuals. Les poques escenes interessants són còpies de la pel·lícula original.

Puntuació: * 1 estrella sobre 5 (M’he clapat).



“El muñeco de nieve”: Tot és massa fred (i no ho dic per la neu) **

Comentari cinèfil: Pel·lícula fosca i tètrica, ambientada en una Noruega plena de neu (l’acció passa a Bergen). És una barreja de David Fincher i la nissaga “Millenium”. Però el resultat final és massa fred.

La primera hora és lentíssima: El problema de la pel·lícula és que els primers 50 minuts són lents i avorrits (se suposa que una història amb un possible psicòpata i amb desaparicions de dones) hauria de ser infinitament més àgil i tensa. Quan la cosa s’anima, l’espectador ja s’ha clapat.

Puntuació: 2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)



“La montaña entre nosotros”: Típica pel·lícula de gent perduda a la muntanya *

Comentari cinèfil: N’hem vist unes quantes, de pel·lícules sobre gent que queda atrapada a la muntanya. I han de sobreviure com poden. És tot un subgènere. Aquesta és una de les més avorrides que recordo.

No hi han escenes emocionants:  Una fotògrafa i un metge queden atrapats en una muntanya nevada. Tenen poc menjar i poca beguda. I ella s’ha fet mal a la cama. Podran sobreviure? Per desgràcia, la pel·lícula és monòtona i les escenes emocionants brillen per la seva absència.

Puntuació: * 1 estrella sobre 5 (M’he clapat)



“Mal genio”: El mal geni de Godard ****

Comentari cinèfil: La nouvelle vague va ser un moviment que apostava per un cinema nou i diferent. És un moviment que sempre m’ha captivat. Els directors més rellevants van ser Truffaut, Chabrol, Resnais i Godard. “Mal genio” és la biografia de Jean Luc Godard (autor de la mítica “A boute de souffle”). Tots sabíem que Godard va ser un director brillant i trencador. Però jo no tenia ni idea que fos tan malcarat (es passa la pel·li discutint i emprenyant-se).

Retrat d’una època de canvis: La pel·lícula se centra en tres aspectes de Godard: la seva relació sentimental (complicada) amb Anne Wiazemsky (que malauradament va morir fa pocs dies), la seva participació al revolucionari maig del 68 a París i la seva crisi professional (no sap quin cinema ha de fer).

Puntuació: **** 4 estrelles sobre 5 (Molt bona)

“Venus, confesiones desnudas”: Documental sobre la sexualitat femenina *

Comentari cinèfil: Recordo el documental espanyol “Sexo oral”. Els personatges parlaven de sexe davant de la càmera. “Venus” és el mateix, però només amb noies. La idea és bona, però el resultat és decebedor.

Un documental molt avorrit: El documental ha evolucionat d’una manera fantàstica. Aquest, en canvi, es veu antic. Molt antic. Un tema tan interessant com la sexualitat femenina reclamava un documental infinitament més original.

Calia que les noies es despullessin?: No m’ha agradat el final del documental. Les noies entrevistades es despullen. Calia?

Puntuació: 1 estrella sobre 5 (M’he clapat)

“It”: Els pares dels nens sí que fan por ***

Comentari cinèfil:  “It” són dues pel·lícules en una. Tenim una història de nens pre-adolescents (un clar homenatge als Goonies) i una història de psicòpata assassí (en aquest cas amb cara de pallasso). M’ha agradat molt més la primera que la segona. La història del pallasso no l’he entès. Qui és? Què representa?

Per què els pares dels nens són uns bojos i uns dèspotes? El pallasso no fa por. Realment el que fa por són els pares dels nens. Estranys personatges que posen els pèls de punxa pel seu despotisme i bogeria.

Una pel·lícula d’ensurts: Prepareu-vos per patir quatre o cinc ensurts dels bons, d’aquelles que et fan saltar la capsa de crispetes. Qui avisa no és traïdor.

Puntuació: 3 estrelles sobre 5 (no he perdut el temps)

“Sabates grosses”: Personatges de Barcelona **

Comentari cinèfil: Ventura Pons ha dirigit pel·lícules amb guions brillants: “Carícies”, “El perquè de tot plegat”, “Amic/Amat”. També ha fet comèdies divertides i frívoles: “Que t’hi jugues Mari Pili”, “El vicari d’Olot”. “Sabates grosses” no és ni una cosa ni l’altre. És una comèdia simpàtica, però molt tova.

Temes d’actualitat: Per la pel·lícula desfilen personatges que viuen a Barcelona i que parlen de temes de “rabiosa actualitat”: immigració, corrupció, religió, independència política…. Però aquest cop, Ventura Pons no ha estat tan àcid com en altres ocasions. Tot plegat és un sainet excessivament amable.

Puntuació: 2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)

“La seducción”: Un home i tres dones ****

Comentari cinèfil: Sofia Coppola em va encantar amb “Virgenes suicidas” i “Lost in translation”. És una directora atrevida, moderna, original. Amb “La seducción” continua la seva bona ratxa. Bravo!

Marro, marro: Què passaria si un home seductor (Colin Farell) ingressa en una escola femenina amb tres dones solteres (Nicole Kidman, Kirsten Dunst i Elle Fanning)? Doncs… ja us ho podeu imaginar. El marro està assegurat.

Puntuació: 4 estrelles sobre 5 (Molt bona)

“París puede esperar”: Però quina cosa més cursi º

Comentari cinèfil: No tot el cinema francès és divertit, àcid o compromès. De tant en tant els francesos fan una “francesada” antiquada i ridícula. “París puede esperar” és tan cursi que no sembla francesa.

Només beuen vi i mengen: La pel·lícula sembla un publireportatge del govern francès per promocionar els seus restaurants de luxe. Els dos personatges només beuen vi i mengen plats exquisits. Lamentable.

Puntuació: 0 estrelles obre 5 (Campi qui pugui)

“Rey Arturo: la leyenda de Excalibur”: No aporta res de nou *

Comentari cinèfil: El rei Artús, la mítica espasa Excàlibur, els cavallers de la taula rodona (o de la taula quadrada, segons els grans Monty Phyton), Camelot… són personatges i referències molt vinculades al cinema. Hem vist mil pel·lícules sobre aquest tema. Aquest “Rey Arturo” no aporta res de nou.

La pel·li es veu antiga: L’estètica no m’ha agradat gens: escenes barroques, efectes especials tan grandiloqüents com cutres, abús dels moments onírics. Això, fa 10 o 15 anys, sonava a modern. Ara es veu antic.

Puntuació: 1 estrella sobre 5 (M’he clapat)

Next Page »