El cine del Picó

“Infiltrado en el KKK”: Un policia negre s’inflitra en el Ku Klux Klan ***

Comentari cinèfil: Quentin Tarantino deia que s’han fet poques pel·lícules per denunciar el racisme extrem del KKK. Ell va dirigir una obra mestra: “Django desencadenado”. També recordo “Arde Mississipi” (brillant). Ara Spike Lee ens presenta el KKK dels anys 70 amb un to irònic.

Un cas real: La pel·li explica el cas real d’un poli negre que s’infiltra en el KKK amb l’ajuda d’un company blanc. Una història tensa i emotiva, però de vegades còmica, sobre com actuava el KKK (la pel·li els pinta com una colla de frikis).

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5 (No he perdut el temps)

“El ángel”: Avorrida biografia d’un assassí molt sexi **

Comentari cinèfil: El noi de la taquilla dels cinemes Arenas em va comentar que la pel·li era una barreja de “Relatos salvajes” (una obra mestra) i Tarantino. Doncs res de res. Tarantino hauria fet una pel·lícula infinitament millor.

Un pel·li massa intimista i minimalista: “El ángel” ens explica la història d’un noi que es dedica a robar i que acaba convertint-se en un assassí. El retrat podria haver estat apassionant. Però la història és massa intimista i  acabem esgotats de tantes miradetes  (el protagonista juga amb la seva ambigüitat sexual).

Puntuació: ** 2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)

“Cold War”: Podia haver estat una obra mestra, però… ***

Comentari cinèfil: Fa uns anys, el director polonès Pawel Pawlikowski va fer “Ida”, una pel·lícula estètica, pausada i profunda que va guanyar l’Oscar a la millor pel·li de parla no anglesa. Ara, amb els mateixos ingredients, el director ens presenta “Cold war”. Podia haver estat una obra mestra, però…

Els punts forts: És una pel·lícula tranquil·la, en blanc i negre, reflexiva i minimalista que ens explica una “impossible” història d’amor entre una cantant i un músic, en l’època de la guerra freda.

Un greu problema: els salts en el temps: La pel·lícula està formada per mitja dotzena d’episodis (des de 1949 a finals dels 50). El problema és que cada vegada que la pel·li salta en el temps han passat moltes coses, però l’espectador rep molt poca informació. Un exemple: ens assebentem que la noia s’ha casat amb un italià (però aquest personatge no apareix). Tampoc entenem perquè els protagonistes principals van de Polònia a París i de París a Polònia. Ja sabeu que jo necessito que m’expliquin les coses clarament.

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5 (No he perdut el temps)

“Un océano entre nosotros”: La desconcertant història d’un trampós *

Comentari cinèfil: Els biopics ens parlen de grans homes i dones que han deixat empremta. Resulta curiós i desconcertant que el protagonista d’aquesta pel·li sigui un home mediocre que va fer trampes. Em sembla una biografia inútil.

Donald Crowhurs: Aquest home va participar l’any 1968 en una competició: donar la volta al món en vaixell sense fer cap aturada. Durant la competició va fer trampes i finalment va desaparèixer (sembla que es va suicidar).

Falla el to: L’espectador no sap si està veient una pel·li d’aventures, la biografia d’un home mediocre o la història d’un matrimoni. I les tres coses són avorrides.

Puntuació: 1 estrella sobre 5 (M’he clapat)

“Ola de crímenes”: La història millora quan arriben els assassinats **

Comentari cinèfil: Des de fa temps, el cinema espanyol aposta per comèdies desmadrades, amb gags potents. Llàstima que, en general, els guions siguin fluixos. “Ola de crímenes” utilitza aquesta fórmula: hem de riure com sigui (a cop de gag), però la història no m’ha convençut.

La pel·lícula millora quan es posa “rotllo Alex de la Iglesia”. Els primers 45 minuts són avorrits. Però la pel·li fa un gir interessant quan apareixen els assassinats (a l’estil tragicòmic d’Alex de la Iglesia).

Les noies estan magnífiques: El punt fort de la pel·li són les actrius. Estan fantàstiques. I especialment Maribel Verdú.

Puntuació:  2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)

“Searching”: Un dels “thrillers” més imaginatius que he vist *****

Comentari cinèfil: Tota una pel·lícula feta des d’una pantalla d’ordinador (videoconferències, vídeos, recerques a Google, xats, Faceboook)? Doncs sí. “Searching” és una de les pel·lícules més creatives que he vist (segurament d’aquí 20 anys la veurem antiga). He disfrutat molt. Un “subidón”!

A la recerca d’una noia desapareguda: La història és senzilla. Una adolescent ha desaparegut. I el seu pare farà tot el possible per trobar-la. Aquest “thriller” inquietant té uns quants cops d’efecte brillants i sorprenents. I com ja hem dit l’espectador va seguint aquest cas a través del món virtual: fotos i vídeos de la noia a les xarxes, videoconferències amb la policia… Un prodigi d’imaginació.

Puntuació: 5 estrelles sobre 5 (De traca i mocador)

 

“El reino”: La realitat és més dramàtica que la pel·lícula **

Comentari cinèfil: “El reino” formaria part del gènere “la corrupció a Espanya”.  La meva favorita és “La caja 507″ (2002), realitzada quan la corrupció encara no era el drama actual. El problema d'”El reino” és que la realitat supera la ficció.

El ritme és trepidant, però la història és massa previsible: La pel·li té un ritme frenètic (la magnífica banda sonora de música electrònica hi ajuda molt). No hi ha temps per avorrir-se. Però el que ens explica la pel·li, comparat amb la realitat actual, és poqueta cosa. Tot és molt previsible.

Argument en 2 línies: Un polític es acusat de corrupció. Tota la gent del partit anirà en contra seva. I ell farà tot el possible per “tirar de la manta”.

Puntuació: 2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)

“Megalodón”: Taurons que semblen dinosaures ***

Comentari cinèfil: “Tiburón” és un clàssic del cinema. Una pel·lícula que tothom imita.  “Megalodón” és el “Tiburon” del segle XXI. És molt millor la pel·li d’Spielberg, però aquí els taurons són infinitament més grans. Sembla un mix de “Tiburón” i “Jurassic Park”.

Magnífiques escenes d’acció: Ja sabem que aquestes pel·lis de monstres tenen un guió molt pobre. L’espectador l’únic que demana són bones escenes d’acció. I “Megaldodón” no falla. Les escenes dels taurons gegants són espectaculars.

Puntuació: *** 3 estrelles obre 5 (No he perdut el temps)

“El pacto”: Jo l’hauria fet més tètrica **

Comentari cinèfil: La pel·li hauria de fer més por (l’argument és terrorífic). Crec que Balagueró l’hauria fet més tètrica. I ja no dic si cau en mans dels japonesos que van fer “Llamada perdida” o “The ring”.

El guió no s’acaba d’entendre: Qui és el personatge misteriós i què guanya donant poders a la gent? Què va passar amb Dario Grandinetti? I l’aranya? Moltes preguntes sense resposta.

David Victori promet: Aquest jove director català debuta en el món del cine. I ho ha fet prou bé i amb ofici. Li seguirem la pista.

Argument en 2 línies: La filla adolescent d’una advocada (Belén Rueda) està en coma. La mare intentarà salvar-la…com sigui.

Puntuació: ** 2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)

 

“Mamma mia 2”: Visca Abba! ***

Comentari cinèfil: “Mamma mia” va ser un fenomen curiós. Era una pel·lícula ensucrada, feliç i amb les cançons d’Abba. La fórmula va ser fulminant. I tots sortíem del cine cantant i ballant. “Mamma mia 2” és más de lo mismo. Visca!

La joventut de Meryl Streep: En aquesta segona part, Meryl Streep no hi surt (representa que ha mort). Però la pel·li ens explica com va conèixer els 3 “pares” de la seva filla. Ben trobat!

Els “hits” de sempre“: El millor de tot…tornar a sentir “Waterloo”, “Mamma mia” i “Dancing queen”. I “Fernando” cantat per la Cher.

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5 (No he perdut el temps)

Next Page »