How To Write College Application Essay 300 Word

“Café society”: Senzillament…deliciosa ****

Comentari cinèfil: Que voleu que us digui. A mi el Woody Allen dels últims anys m’agrada. Fa un cine menys còmic, però amb un ritme trepidant i històries atractives. I que voleu que us digui… “Cafe society” és una delícia.

Toca tots els temes: “Cafe society” parla de tot. De l’amor, el desamor, el poder, la màfia, les decisions, la valentia… Impossible avorrir-se.

Actors sensacionals: M’ha encantat el cara a cara entre Kristen Stewart (“Crepúsculo”) i Jesse Eisenberg (“La xarxa social”). Sense oblidar Blake Lively (la noia que lluita contra el tauró a “Infierno azul”).

Magistrals canvis d’escena: Woody sempre ha estat un mestre amb els canvis d’escena. Passa d’una escena d’amor a una de tensió només canviant el ritme de la música de jazz. I el resultat és fantàstic.

Argument en 2 línies: Anys 30. Una noia no sap si s’ha de casar amb un veterà magnat de la indústria del cinema o amb un noi molt més jove.

Puntuació: **** 4 estrelles sobre 5 (Molt bona)

 



“Heidi”: La colla ha tornat (Heidi, l’avi, Pedro, Klara…) ****

Comentari cinèfil: La pel·lícula és absolutament fidel al text original. És un plaer tornar a veure la colla de Heidi: l’avi, Pedro, Klara, la senyoreta Rottenmeier, les cabres… Jo m’ho he passat pipa. És una de les millors pel·lícules infantils que he vist amb actors.

Ni ensucrada ni ximpleta: Tranquils, aquesta pel·lí tracta l’espectador amb una gran dignitat. “Heidi” és un producte honest per a nens i pares.

Una Heidi molt creïble: Anuk Steffen és la nena que fa de Heidi. És encantadora! I quin somriure! També està genial el reconegut actor Bruno Ganz fent d’avi tossut i malcarat.

Puntuació: **** 4 estrelles sobre 5 (Molt bona)

 



“Malas madres”: Per fi una comèdia americana que m’ha fet riure ****

Comentari cinèfil: Lucas & Moore, els directors de la pel·lícula, van ser els guionistes de “Resacón en las Vegas” (una de les comèdies més sobrevalorades de la història). Evidentment això ens dóna pistes del vocabulari que escoltarem: “caca, polla, ous i cul”. Però de totes les comèdies barroeres i vulgars que he vist, aquesta és de llarg la millor.

Un argument amb cara i ulls: Per fi un argument decent, amb continguts una mica “profunds”: les mares superwoman, el paper de l’AMPA, la crisi de la parella, l’amistat… “Malas madres” té argument! Al·leluia.

He rigut: Ho confesso, he rigut 7 o 8 vegades. Memorable el gag de les 3 amigues destrossant el supermercat.

Quines actrius!: Les actrius estan fantàstiques: les 3 amigues rebels (especialment Mila Kunis) i la “dolenta” (Christina Applegate). Gran càsting.

Argument en 2 línies: Una mare estressada pel seu dia a dia infernal (marit, fills, escola, feina) decideix convertir-se en “mala mare”.

Puntuació: **** 4 estrelles sobre 5 (Molt bona)

 



“La correspondencia”: Que faries si una persona morta t’envia missatges al mòbil? ***

Comentari cinèfil: Nova pel·lícula de Giuseppe Tornatore, el director  de “Cinema Paradiso”. Es tracta d’un “thriller” romàntic, a l’estil de “Ghost”. El personatge masculí ha mort, però continua molt “present”.

Una idea original, però que s’encalla: El punt de partida és original. Un home (Jeremy Irons) ha mort, però continua enviant missatges al mòbil de la seva xicota. Missatges i vídeos. Sembla una pel·li de terror, però no ho és. És un “thriller” 100% romàntic. Llàstima que la història s’encalla i al final l’espectador acaba esgotat de tant missatge.

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5 (No he perdut el temps)

 

“Buscando a Dory”: Un Pixar menor **

Comentari cinèfil: El “problema” de les pel·lis Pixar és que totes tenen un nivell molt alt. Aquesta és de les més “normaletes” que he vist de la factoria. Li falta acidesa, enginy. Tècnicament és preciosa, però m’he avorrit.

Molt ensucrada: Habitualment les pel·lis de Pixar tenen mala bava, i alguns personatges són diabòlics. A “Buscando a Dory” tot és massa ensucrat. És un producte 100% infantil. Dory (el peix que no té memòria) ha de buscar els seus pares. Això provocarà escenes d’una melancolia exagerada.

Puntuació de la meva neboda Blanca (de 14 anys): Entre 3,5 i 4 estrelles sobre 5 (Molt bona)

La meva puntuació: 2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)

 

“Independence day”: La ximpleria de l’any *

Comentari cinèfil: No hi ha color, infinitament millor la primera part.

Hem de riure o plorar?: La pel·li comença de manera dramàtica i a poc a poc es va convertint en una comèdia friki. Per tant, l’espectador ja no sap si ha de riure, ha de plorar, ha de patir… Un desastre!

Actors secundaris delirants: Tots els secundaris (professor excèntric amb llarga melena, l’expresident d’EEUU i el seu pare, el científic que ho sap tot…) són personatges delirants que semblen sortits d’una pel·lícula de Torrente.

El president dels Estats Units és una dona: La pel·lícula ja intuïa que potser Hillary Clinton podria guanyar les eleccions.

La millor escena: M’ha agradat molt l’escena de l’alien gegant perseguint l’autocar ple de nens. És el millor moment.

Argument en 2 línies: No hi ha argument

Puntuació: 1 estrella sobre 5 (M’he clapat)

 

“Infierno azul”: Un tauró famèlic ***

Comentari cinèfil: Steven Spielberg, amb el seu “Tiburón” (1975), ens va marcar el camí. I en els últims 40 anys hem vist una pila de pel·lícules amb bèstia marítima que devora humans. Aquest “Infierno azul” del català Jaume Collet-Serra (director de la magnífica “La huérfana) no defrauda. Voleu patir 80 minuts? Doncs no us la perdeu.

Senzilla però efectiva: La pel·li és senzilla (tot passa en una preciosa cala d’aigües blaves), però està rodada amb un ritme frenètic. El tauró no descansa ni un minut. I això s’agraeix.

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5 (No he perdut el temps)

 

“Esperando al rey”: Esperant que passi alguna cosa º

Comentari cinèfil: He sortit tan indignat del cinema que no se m’acut cap comentari cinèfil. Sí, se m’acut un. És la pitjor pel·lícula de Tom Hanks.

Encara no sé de què va: No sé si és una reflexió sobre el món laboral, una reflexió sobre famílies trencades, una reflexió sobre els mals d’esquena, una reflexió sobre la falta de wi-fi, una reflexió sobre la vida a l’Aràbia Saudita. Que algú m’expliqui de què va la pel·li, sisplau.

Esperes que passi alguna cosa i no passa res: Tom Hanks és l’únic protagonista (la resta de personatges són intranscendents). Hanks aterra a l’Aràbia Saudita per presentar un projecte professional. I com que aquesta presentació sempre s’ajorna…a Tom Hanks li van passant coses, a quina més ximple i intranscendent (un taxista, una metgessa, un ligue…).

Puntuació: 0 estrelles sobre 5 (Campi qui pugui). Als 60 minuts de pel·lícula he abandonat amb molta dignitat la sala.

 

“Todos queremos algo”: Nois que només pensen en sexe i alcohol **

Comentari cinèfil: A Richard Linklater sempre li agrairem que hagi fet la trilogia d'”Antes de amanecer”. Però a “Todos queremos algo” s’ha quedat a mig camí. Ha perdut la subtilesa, l’harmonia, la intel·ligència. I ha fet una pel·lícula terriblement frívola.

Sexe i alcohol: A principis dels 80 passaven moltes coses a nivell polític (final de la guerra freda) i musical (el post punk, la New Wave), però els protagonistes de la història (una dotzena de nois) són monotemàtics: només parlen de sexe i cervesa. Podia haver estat (i no és) una crònica d’una època apassionant. I la pel·lícula acaba sent anacrònica. Quina pena.

Gran banda sonora: La banda sonora és apoteòsica, amb alguns dels hits de finals dels 70 i principis dels 80. No hi falten Blondie, Knack, Foreigner, Van Halen, SOS Band, Devo… Ja tinc ganes de comprar el CD.

Argument en 2 línies: Un equip de beisbol, format per joves jugadors, s’entrena en un campus universitari

Puntuació: 2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)

 

“Money monster”: Quina americanada! *

Comentari cinèfil: Els americans ja ho tenen això. Contracten dues estrelles (George Clooney i Julia Roberts), redacten un guió de pacotilla i apa… ja tenim pel·lícula de l’estiu. Estic emprenyat! Per cert, la directora és Jodie Foster.

Argument de pacotilla: Un noi que ha perdut els diners que havia invertit en borsa segresta un presentador de televisió mentre està fent un programa en directe. I a partir d’aquí, segrestador i segrestat es passen els 90 minuts de pel·lícula parlant de qualsevol ximpleria. I la policia s’ho mira amb tota la tranquil·litat del món. Només els americans tenen els nassos de fer una pel·li com aquesta (i potser també Alex de la Iglesia).

Només se salva George Clooney: Ell ho fa molt bé, però el paper de la Julia Roberts és tristíssim.

Puntuació: * 1 estrella sobre 5 (m’he clapat)

 

Consumer Behavior Research