El cine del Picó

“Los miserables”: Un dels musicals més avorrits que recordo *

miserables

Comentari cinèfil: El musical és un gènere que sempre es renova. Els anys 30 i 40 tenien musicals plens de glamour, amb Fred Astaire i Ginger Rogers. Els anys 50 estan marcats per “Cantant sota la pluja”. I quan el musical semblava estancat van aparèixer pel.lícules innovadores com ara “West Side Story” i, anys més tard, “Cabaret”. “Els miserables” és un musical que es veu pobre i antic. No cal anar al cinema. Comprant el CD en tenim prou.

Les cançons tenen un llenguatge cinematogràfic molt pobre: La gran majoria de les cançons són molt avorrides, cinematogràficament parlant. Sempre veiem al cantant en un primeríssim primer pla i ja està. Les escenes, doncs, es fan llargues i pesades. La pel.lícula es pot veure amb els ulls tancats, només escoltant les cançons.

Sense moments memorables: Un musical basat amb una història èpica i que té una durada de 150 minuts, hauria de tenir moments gloriosos i apoteòsics. Doncs no. Només hi ha dues escenes que m’han agradat. La primera (quan Jean Valjean encara és un pres) i la de la barricada al centre de París. La resta és cinema teatralitzat, sense ànima ni força.

Argument en 2 línies: Jean Valjean, després de passar 19 anys a la presó, es converteix en un home ric. Un inspector de policia no deixa de perseguir-lo.

Puntuació: * 1 estrella sobre 5 (M’he clapat)



Leave a Reply