El cine del Picó

“Lo imposible”: Sobredosi de Kleenex ***

Comentari cinèfil: J.A. Bayona, nascut a Barcelona, només havia dirigit una pel.lícula: “El orfanato” (2007). Doncs bé, ara mateix ja és el director més internacional que tenim els catalans. “Lo imposible” s’ha convertit en un gran èxit mundial, gràcies en part a la presència de dos actors de Hollywood com Ewan McGregor i Naomi Wats. Quan ens preguntin quins són els plats forts de Barcelona haurem de dir el Barça, la Sagrada Família i Bayona.

Com “La aventura del Poseidón”: “Lo imposible” té molts punts en comú amb les grans pel.lis de catàstrofes que es van fer als anys 70. A mi m’ha recordat “La aventura del Poseidón”: Nadal, alegria general, una terrible onada, desastre absolut i lluita per la supervivència. La diferència és que “Lo imposible” no acaba de ser una pel.li d’aventures. A Bayona només li interessa el que li passa a la família protagonista.

Excés de sentimentalisme: “Lo imposible” és una gran pel.lícula, però m’ha sobrat sentimentalisme. Per què hem de plorar cada 5 minuts? No calia.

Una escena inoblidable: Tot i l’excés de sentimentalisme deixeu-me reconéixer una cosa: l’escena en la qual es retroben els tres germanets és senzillament espectacular i brutal. He plorat molt.

Argument en tres línies: Un matrimoni amb tres nens petits passa el Nadal a Tailàndia. De sobte, un terrible tsunami provoca milers de morts. La mare amb el fill gran per un cantó i el pare amb els dos petits per l’altre intenten retrobar-se.

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5 (No he perdut el temps)



Leave a Reply