El cine del Picó

“El nombre”: Un sopar o una batalla campal? ***

Comentari cinèfil:  “El nombre” pertany al “gènere” de trobades d’amics i familiars on surten els draps bruts. Algunes de les meves favorites són “Celebración” (la més cruel), “Los amigos de Peter” o “La boda del Monzón”. Els francesos són els que millor toquen aquest “gènere” (“La cena de los  idiotas”, “Pequeñas mentiras sin importancia”…). “El nombre”, tot i que és irregular, no us decebrà.

Entre l’acidesa i l’exageració: Els personatges es passen tot el sopar discutint. Alguns dels temes d’aquesta discussió non stop resulten divertits i àcids (per exemple, posar de nom Adolf a un nadó) . D’altres, en canvi, són massa exagerats (un dels protes està embolicat amb la mare del seu amic).

Cinema o teatre?: Llevat dels primers 20 minuts (que recorden els primers minuts d'”Amelie”), la resta de la pel.li és teatre 100%. Tot passa en un menjador. Crec que el cinema hauria de tenir el seu propi llenguatge. Per fer una pel.li teatralitzada potser és millor anar al teatre. La mateixa sensació vaig tenir fa uns mesos amb “Un dios salvaje”.

Argument en dues línies: Dos matrimonis i un amic es reuneixen per sopar. Però més que un sopar és una batalla campal.

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5 (No he perdut el temps)



Leave a Reply