El cine del Picó

“Hara-kiri”: Per fer-se l’harakiri *

Comentari cinèfil: De Takashi Miike, el director d'”Audition” o “Llamada perdida” (les meves preferides), s’ha dit que és polèmic, radical, original, violent, transgressor. “Hara-kiri”  segurament és una de les pel.lis més avorrides de la seva filmografia. Ooooh.

125 minuts per explicar una mini història: El que més m’ha molestat és que per explicar-nos una mini història -el drama d’una familia (home, dona i nadó) sense diners i amb problemes de salut- Miike s’hagi tirat 125 minuts. A més, crec que és un error que la pel.li vagi de flash-back en flash-back. Ni la banda sonora de Sakamoto és capaç d’animar aquest drama inconsistent.

Sense escenes desagradables: A diferència d’altres títols de Miike, “Hara-kiri” no és desagradable. No hi ha violència, ni esglais, llevat de l’harakiri que es fa un dels protagonistes amb una espasa de bambú. L’escena dura una eternitat (amb una espasa de bambú costa suicidar-se).

Tots amb xancletes: M’ha fet gràcia que la xancleta (tant de moda des de fa un parell d’anys) ja es portava al Japó del segle XVII.

Argument en dues línies: un jove samurai en hores baixes demana permís per suicidar-se a la residència d’un clan.

Puntuació: * 1 estrella sobre 5 (M’he clapat)



Leave a Reply