El cine del Picó

“Balada triste de trompeta”: Tan delirant com ensopida **

Comentari cinèfil: Àlex de la Iglesia és un dels meus directors preferits. M’encanta el seu humor delirant i grotesc. "Balada triste de trompeta" és una barreja d’ "El día de la bestia" i "Muertos de risa" (dos personatges enfrontats). El resultat final, però, és tan avorrit com la cançó de Rapahel que dóna títol a la pel.lícula.  

Escenes impactants i res més: La pel.lícula és un festival d’escenes impactants (sang i fetge en grans quantitats), però totes són intrascendents. Cada escena sempre és més histriònica i grotesca que l’anterior. Arriba un moment que ja ni t’immutes i només estàs esperant que s’acabi la pel.li per anar a sopar. Per cert… i el guionista? De vacances?

Els dos personatges són una pallassada: Els dos pallassos protagonistes s’acaben convertint en psicòpates. Els dos són tan antipàtics que cada vegada que s’enfronten l’espectador s’ho mira amb indiferència. La senyora que tenia al costat m’ha dit, "per mi, que es morin els dos". 

Argument en dues línies: 1973. Dos pallassos conviuen en un circ de mala mort. La seva relació acabarà com el rosari de l’aurora.

Puntuació: ** 2 estrelles sobre 5 (M’esperava més)

  



Leave a Reply