El cine del Picó

“Todas las canciones hablan de mí”: A Eric Rohmer li hagués agradat ***

Comentari cinèfil: Als anys 80, no hi havia res millor que organitzar una tertúlia després de veure una pel.lícula d’Eric Rohmer. Els seus personatges parlaven sobre la vida, l’amor, la parella. Temes apassionants. L’òpera prima de Jonás Trueba (fill de Fernando i nebot de David) és molt francesa, és molt Rohmer. I en els temps que corren, això és una bona tarjeta de visita.

Uns joves ben estranys: El que més m’ha sorprès de la pel.lícula és el tarannà dels personatges. Tenen 25 anys, però n’aparenten 50. Són madurs i responsables, pensen en la feina, escriuren cartes d’amor a mà, no fan malifetes i fins i tot escolten cançons de Franco Battiato. De qui és el guió? De Jonás o del seu pare?

Molt fluix el noi, molt bé les noies: Oriol Vila, el protagonista de la història, és un personatge totalment ensopit i inexpressiu. No entenc com s’acaba anant al llit amb les quatre noies de la pel.lícula (el cinema fa miracles). En canvi, les actrius brillen amb força, especialment Bárbara Lennie i Míriam Giovanelli (aquesta noi promet!).

Argument en dues línies: Una parella trenca la seva relació després de sis anys de sortir junts. El noi s’anirà embolicant amb totes les noies que li passen pel camí.

Puntuació: *** 3 estrelles sobre 5 (No he perdut el temps)



Leave a Reply