El cine del Picó

“En tierra hostil”: Només he aguantat una hora *

Comentari cinèfil: Les pel.lícules bèl.liques existeixen des que els germans Lumiere van inventar el cinema (i els americans van rodar "El nacimiento de una nación"). La majoria han estat propagandístiques i ens han presentat "la guerra" com una cosa estupenda per fer-te heroi i tornar a casa amb un grapat de medalles. D’altres, sortosament, han estat més objectives i ens han demostrat que de la guerra només tornes a casa… esquizofènic, en cadira de rodes o en un taüt. "En tierra hostil" no sé exactament de quin pal va. Ho sento. L’únic que puc confirmar és que és tan monòtona i desagradable que només he aguantat 62 minuts.

Pobres espectadors: La pel.lícula ens explica el dia a dia d’uns soldats americans a l’Irak. Tot plegat es podria resumir en tres paraules: "Sang, suor i llàgrimes". Rodada amb la càmera a l’espatlla (Lars von Trier deu estar eufòric), "En tierra hostil" sembla un documental sobre l’apassionant món de "com desactivar una bomba sense morir en l’intent". No hi ha res més. Vull dir, que no la pel.lcíula no té més lectures. Això sí, la directora ho ha rodat d’una manera impecable. Tècnicament, la pel.lícula és perfecte.

Oscars de pacotilla: Quin any més lamentable. Les dues pel.lícules més nominades dels Oscars són "Avatar" i aquesta. És evident que el món del cinema pateix una crisi brutal. Que tornin Buster Keaton, Billy Wilder i Truffaut.

Puntuació: * Una estrella sobre 5 (M’he clapat)



1 Comment so far

  1.   bobbin on Febrer 9th, 2010          Respon

    Totalment d’acord. Vaig veure aquesta pel·lícula pel bombo que els mitjans en van fer, però al final, si no fos perquè tot plegat va d’artificiers i explosius, el títol més encertat hagués estat “entierro de nadie”.

Leave a Reply