El cine del Picó

“La cinta blanca”: Aquest Haneke m’agrada ****

 

Comentari cinèfil: El cinema de Michael Haneke sempre resulta tan interessant com inquietant i agressiu. Aquesta vegada ens torna a parlar de comportaments violents, però no ens mostra ni una sola imatge violenta. Al·leluia! Es una notícia fantàstica. I espero que molts directors prenguin nota. Sempre he opinat que una pel·lícula pot ser crua, desagradable i incòmoda sense necessitat que l’espectador hagi d’aguantar un grapat d’escenes de violència gratuïta.

Pares malalts, nens perversos: La història retrata la vida, en apariència modèlica, d’un poble alemany. Però de seguida descobrim que la majoria dels habitants són hipòcrites, freds i repressius. No és d’estranyar que els nens i nenes creixin amb mil complexos i acabin sent els dolents de la pel.lícula (i mai més ben dit). "La cinta blanca" podria ser "El pueblo de los malditos" + "Fanny y Alexander".

Algunes coses que us he de dir: Ja aviso que és una pel·lícula llarga, llarguíssima. Les dues hores i mitja em semblen excessives. Jo m’hagués carregat 30 minuts. Està rodada en un espectacular blanc i negre. El final, per cert, no m’ha convençut.

Argument en dues línies: 1914. Una sèrie d’esdeveniments dramàtics canviaran el tarannà d’un poble tranquil.

Puntuació: **** 4 estrelles sobre 5 (molt bona)

 



Leave a Reply