El cine del Picó

“Buscando a Eric”: Supernanny Cantona ****

Comentari cinèfil 1: Ken Loach, el gran director del cinema progressista i dels drames socials, ens sorprèn per primer cop amb una bona dosi d’humor. La pel.lícula no és una comèdia dels Germans Marx, però provoca somriures i riallades. És un magnífic recurs per pair les nombroses desgràcies de la història.

Comentari cinèfil 2: Els futbolistes i el cinema no han tingut una relació gaire satisfactòria. Per la pantalla han desfilat, sense pena ni glòria, Kubala ("Los ases buscan la paz"), Di Stefano ("La saeta rubia") o Pelé ("Evasión o victoria"). "Buscando a Eric" passarà a la història com la primera pel.lícula en la que un futbolista actua com un autèntic actor.

Rentat d’imatge: Cantona, exjugador del Manchester United, va destacar pel seu carisme i també pel seu comportament destraler (va estomacar un espectador). A "Buscando a Eric" és una mena de Supernanny. Els seus consells són tan intel.ligents com assenyats. Qui no el conegui pensarà: "Aquest home és un sant". No m’estranya que un dels productors de la pel.lícula sigui ell mateix.

Reclamo drets d’autor: Un dels personatges comenta en una escena: "Ja ho va dir un tio, podré canviar de religió, de parella o de feina. De club de futbol, no". La frase és meva. Apareix a la contraportada de la meva novel.la "Blai Grana" (1999. La Magrana).

Argument en dues línies: Un amargat pare de família rep els consells d’Eric Cantona per afrontar els seus reptes personals.

Puntuació: 4 estrelles sobre 5 (molt bona)



Leave a Reply