Granujas de medio pelo ***: Els primers 40 minuts són apoteòsics. Uns lladres fan un forat en una botiga de galetes que han obert per atracar un banc. El que no s’imaginen és que es faran rics amb les galetes. La pel·lícula després baixa el ritme, però ens continua deixant moments genials (quan els rics es volen fer cultes). Woody aquí no fa de Woody. Fa de lladre amb poca cultura. Cap referència a temes com el sexe, la psiquiatria o la religió. Presència destacada de Hugh Grant. No he perdut el temps.

La habitación sin salida ***: Magnífica pel·lícula de terror amb un argument clàssic. Una parella es perd en una carretera i acaba en un hotel de mala mort regentat per un malalt mental. Només dura 80 minuts, i això és un encert. No he perdut el temps.

Algo pasa con Mary ***: De les comèdies excèntriques i barroeres del cinema americà, segurament aquesta és la meva favorita. La història d’amor entre Ben Stiller i Cameron Diaz (que té molts pretendents) és molt creïble. Brillants els dos gags on surt el gos i el moment esperma a l’orella. No he perdut el temps.

Los años bárbaros: **: La història real de dos presos polítics de Franco que s’escapen a França. Pèssima elecció dels actors, especialment de Jordi Mollà, personatge infumable. Tot és massa amable (estem en plena dictadura) i la majoria de les situacions no són gens creïbles. Fernando Colomo no va saber treure-li partit a una idea que donava molt joc. M’he clapat.

Tweet