El cine del Picó

“Tokio blues”: Tokio bluf *

Comentarii cinèfil: El cinema asiàtic ha estat sempre poètic i transgressor. I, en general, molt poc pretenciós. "Tokio blues" és una excepció. Es una de les pel.lícules més tramposes que recordo. Tot és façana. Bona fotografia, bons paisatges, bona banda sonora i res més. Quan va acabar la pel.li estava convençut que sortiria el director, Tran Anh Hung, i ens diria "Que guapo que sóc, que bo que sóc, estic encantat d’haver-me conegut".

Profundament decebut: Estic desconcertat i decebut. No entenc com milions de lectors s’han entusiasmat amb aquesta història d’amor tan mínima i ensopida. Sembla una telenovel.la sudamericana o una mala versió de les novel.les franceses del segle XIX. Noi que no riu mai està "enamorat" d’una noia esquizofrènica i d’una altra més normal. Ja està. I per acabar-ho d’arreglar… dura 133 minuts. Un bluf.

Prefereixo "Crepúsculo": He llegit que aquesta pel.lícula és un gran retrat del món juvenil. Però si tots els personatges semblen morts vivents! Prefereixo mil vegades la nissaga de "Crepúsculo". Allà més que morts vivents són vampirs. És més divertit.

Argument en dues línies: Un noi s’enamora d’una noia que està alterada perquè el seu antic nòvio es va suicidar.

Puntuació: * Una estrella sobre 5 (M’he clapat)



Leave a Reply