Comentari cinèfil: Ens han venut “Win win” com un magnífic exemple de cinema indie. La reflexió que avui podria llançar des d’aquest modest bloc és la següent: què és el cinema indie? Està sobrevalorat el cinema indie? Per què de vegades ens costa acceptar que el cinema indie és avorridíssim? Ja està. No tinc res més a dir.

De què va?: El principal problema de “Win win” (més que un problema és un problemon) és que no sabem de què va aquesta pel.li? No hi ha cap història principal. I les històries secundàries (el matrimoni, relació fill-mare, la feina, la lluita lliure…) es queden estancades i no evolucionen. És una d’aquestes pel.lis que podria durar 6 dies… i no passaria res.

Poca definició dels personatges: Un altre problema. Els personatges no estan definits. Exemple. La dona protagonista (Amy Ryan) mostra amb orgull el seu tatuatge de John Bon Jovi. I el seu discurs és “sóc molt enrotllada”. Següent escena. La mateixa dona li diu “drogata” a una noia que està en rehabilitació.

Lluita lliure: Bona part de la pel.li està ambientada en campionats de lluita lliure. Això també m’ha avorrit profundament.

Argument en dues línies: Una família “adopta” a un adolescent que parla poc i practica la lluita lliure.

Puntuació: * 1 estrella sobre 5 (M’he clapat)

Tweet